Corrents cinematogràfics: el surrealisme

És una tendència vanguardista del S. XX originada per André Breton al 1924. 
Els surrealistas havíen de guiar-se per les passions libidinals i la imaginació i utilitzava un to humorístic, de vegades negre. Aquest nou estil va atraure a molta gent, la majoría eren joves. Dos artistes destacats de l'època van ser Luis Buñel i Salvador Dalí. Tots dos eren bons amics. Van publicar la seva cinefilia a una revista anomenada La Gaceta Literaria (1927-1931) on també van col·laborar altres intelectuals. Junts van viatjar a París per a continuar amb la seva peripècia artística. 

Les primeres referències del surrealmisme són: 

- Rhythmus 21 (1921), de Hans Richter.

-  Entreacto (1924), de René Clair i Francis Picabia
. 
- La coquille et le clergyman (1928), de Germaine Dulac. 

- Un perro andaluz (1929) de Buñuel i Dalí

Un perro andaluz convina l'humor amb la provocació moral i relaciona la sexualitat humana y la decadència que condueix a la mort 

Buñuel, un cop es va separar de Dalí, va seguir dedicant-se a la cinematografía, fent noves produccions surrealistes. Dalí, va fer un mètode paranoic-crític que es influeix a nivell literari com pictóric. No va aportar noves creacions als surrealisme cinematrogràfic, tot i que va col·laborar amb Walt Disney i amb una escena de un llargmetratge (Recuerdos)

Corrents cinematogràfics: el neorealisme

El neorealisme italià és un corrent cinematogràfic que sorgeix després de la 2ª guerra mundial amb l'objectiu de plasmar el dia a dia dels treballadors italians. Per això mateix, en moltes de les produccions neorealistes no participen actors professionals, ni creen decorats ni il·luminacions artificials per tal de reflectir al màxim la realitat.

Això però podria distorsionar-se quan veiem que aquest moviment careix de qualsevol mena de contingut polític. Les seves característiques les podríem diferenciar en dos principis:

Com a principis teorics podem considerar:

1. Es vol donar al cinema un nou esperit democràtic i apropar el mitjà a la gent del carrer.
2. Refusen la caritat i la compassió, a la vegada que la gratuïtat a l'hora de realitzar judicis morals.
3. Hi té un fort pes el recent passat feixista del país.
4. Una barreja de cristianisme i marxista humanista.
5. Donen més importància a les emociones que al plantejament d'esquemes ideològics.

I com a principis estètics:

1. Evitar les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs en que es vegi reflectida la dura realitat dels seus protagonistes.
2. Opta per una estètica documental
3. Utilitzen localitzacions reals, no sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
4. Utilització d'actors no professionals per als papers principals.
5. Utilització del llenguatge col·loquial, no del literari.
6. Deixen de banda l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure.

Es considera que la primera obra neorealista és Ossessione (1942) de Luchino Visconti. Aquest film està basat en una novel·la negra d'origen estatunidenc en que es veuen les influències de l'autor francès Jean Renoir.

L'obra neorealista per excel·lència és Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, amb guió de Federico Fellini. No és, però, la més important, hi ha d'altres com les realitzades per Vittorio de Sica, El lladre de bicicletes (1948), Umberto D (1952), Sciuscià (1946). En el cas de De Sica, la seva obra El lladre de bicicletes és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, com el millor film de la història del cinema.

Corrents cinematogràfics: cinema d'autor

El cinema d'autor és el cinema en el qual un director crea la seva obra sense cap mena de limitació (com les que solen implicar el cinema dels estudis comercials) i això li permet plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d'autor, l'autor es reconeix per alguns trets típics de les seves obres.
 
És aquell en el qual el director plasma la seva visió particularíssima, no només del setè art, sinó del món on viu, o del que vol criticar o enaltir, o bé, dóna un tractament sui generis a altres obres o temes molt utilitzats o de moda en els mitjans massius de comunicació (televisió, internet, cinema, teatre ...).  Gairebé sempre són films que únicament alguns entenen, accepten i els generen grat, però sempre conviden a la reflexió i a la crítica, a més, molts altres autors els utilitzen com a paradigma i perduren en el temps en la consciència col·lectiva de l'espectador.