Corrents cinematogràfics: el neorealisme

El neorealisme italià és un corrent cinematogràfic que sorgeix després de la 2ª guerra mundial amb l'objectiu de plasmar el dia a dia dels treballadors italians. Per això mateix, en moltes de les produccions neorealistes no participen actors professionals, ni creen decorats ni il·luminacions artificials per tal de reflectir al màxim la realitat.

Això però podria distorsionar-se quan veiem que aquest moviment careix de qualsevol mena de contingut polític. Les seves característiques les podríem diferenciar en dos principis:

Com a principis teorics podem considerar:

1. Es vol donar al cinema un nou esperit democràtic i apropar el mitjà a la gent del carrer.
2. Refusen la caritat i la compassió, a la vegada que la gratuïtat a l'hora de realitzar judicis morals.
3. Hi té un fort pes el recent passat feixista del país.
4. Una barreja de cristianisme i marxista humanista.
5. Donen més importància a les emociones que al plantejament d'esquemes ideològics.

I com a principis estètics:

1. Evitar les trames i històries d'un cinema més accessible i clàssic en favor de plantejaments més durs en que es vegi reflectida la dura realitat dels seus protagonistes.
2. Opta per una estètica documental
3. Utilitzen localitzacions reals, no sets de rodatge, en part perquè a causa de la guerra estaven destruïts.
4. Utilització d'actors no professionals per als papers principals.
5. Utilització del llenguatge col·loquial, no del literari.
6. Deixen de banda l'artifici, ja sigui en l'edició, rodatge o il·luminació en favor d'un estil més lliure.

Es considera que la primera obra neorealista és Ossessione (1942) de Luchino Visconti. Aquest film està basat en una novel·la negra d'origen estatunidenc en que es veuen les influències de l'autor francès Jean Renoir.

L'obra neorealista per excel·lència és Roma, ciutat oberta (1945) de Roberto Rossellini, amb guió de Federico Fellini. No és, però, la més important, hi ha d'altres com les realitzades per Vittorio de Sica, El lladre de bicicletes (1948), Umberto D (1952), Sciuscià (1946). En el cas de De Sica, la seva obra El lladre de bicicletes és considerada, per molts crítics fins al dia d'avui, com el millor film de la història del cinema.